Ahir al matí afinava el meu instrument. Normalment afino les cordes i toco. Quan ho faig sento certa desafinació, alguna cosa que no acaba d’estar a lloc i em molesta però, desconeixent què més hi puc fer, fins ara la deixava així: més o menys afinada. Afinar l’instrument, ja ho diré, és molt més que afinar l’instrument, té a veure amb afinar-ME i és per això que el descobriment d’ahir se’m fa més rellevant perquè em m’adono que em deixo estar així, més o menys afinada, amb una orella conscient de què hi ha quelcom que “xirria” i una consciència que diu “i què hi farem?”.
Com quan sé que quelcom a casa, a la feina, amb la parella, els fills, … no va bé però no ho miro, no ho escolto, no hi faig res. No afino.
Ahir l’experiència va ser d’una claredat diàfana quan més enllà d’afinar la corda vaig afinar “traste a traste” i em vaig adonar que sonar afinat depèn de la posició que ocupa cada “traste” (l’estructura) i per tant que requereix un moviment fins ocupar un lloc ben precís i concret. No és pas un moviment gran, ni ràpid, ni despistat, tot el contrari.
A la tarda a la feina s’incorporava una nena nova a un grup ja consolidat i amb una bona dinàmica relacional. Una nena que introduïa un canvi important perquè convertia el grup en un desequilibri de 3 nenes-i- 2 nens. Jo intuïa el moviment però no sabia què passaria. La incorporació d’un nou membre va generar molt de moviment i cada infant ho va gestionar a la seva manera. El més important que s’hi jugaven era la “pertinença el grup”, que la tenien assegurada fins llavord però ara es veia amenaçada. A l’inici les nenes van jugar el “nosaltres som del grup de les nenes” durant una estona. I els nens van quedar una mica a part. Un d’ells es va aïllar i va fer-se una casa per ell sol. L’altre va anar i venir, intentant jugar a prop del grupet de nenes. Però va quedar una mica apartat i sense casa i va acabar la sessió amb una gran frustració.
Dins el grup de nenes i amb el pas de l’estona també hi va haver diferències: es van construir una gran casa entre les tres primer. Després una d’elles es va fer una habitació per ella sola i això va portar petites desavinences de veure qui tenia més material i qui tenia l’espai més gran. Les altres dues van anar tota l’estona juntes, renunciant a lo propi o negociant-t’ho una mica per tal de no viure l’angoixa de quedar-se soles.
Cadascú va desplegar la seva estratègia més o menys elaborada i evolucionada i al final vam tenir l’oportunitat de parlar de què ens havia passat amb aquella nova incorporació. I van veure que tenia relació amb el que els ha passat quan han tingut un germà/na petit/a. O quan venen els fills de la parella d’un dels pares, que van i venen de casa obligant-los a moure repetidament la pròpia posició dins la família.
Davant la situació de cert caos i por que va generar la incorporació jo vaig crear un espai propi, per mi. La meva casa. Hi vaig posar en Coco, un mineral i un raspall de fer carícies.
A partir d’ara el deixaré per a totes les sessions de grup. Perquè quan sentin l’amenaça (el seu lloc dins el grup o el sentiment de pertinença amenaçat) massa gran (amb l’angoixa que això crea) puguin venir a aquell espai de seguretat, acompanyats, reconeguts, recolzats.
Quan sentim que quelcom dins nostre o a la família “xirria”, desafina, com per exemple quan a casa hi ha moltes baralles, quan costa que els fills “facin cas”, quan hi ha malhumor, etc, abans que res podem revisar el lloc de cada un. Començant pels pares. Mirant i ESCOLTANT com sonem. Mirant i escoltant els fills. I començant pel més concret (el territori: els límits, les joguines, l’habitació) fins al més abstracte, analitzar el lloc que ocupa cada un i si podria ser que el sentís amaneçat i plamtgem-nos com podem restablir la seguretat i pertinença.
I, si cal, pensar una manera de (també a casa, també a l’escola) crear un espai de seguretat mentre cadascun busca la pròpia estratègia de recol·locació i un lloc propi, afinat, precís i concret.
