Fa sis anys em trobava amb la meva primera filla, llavors un bebè, en braços. Després d’uns anys d’alta activitat em trobava allà a casa, amb la sensació de no estar fent res. Alguns dies feliç altres certament gens.
Enmig del procés de postpart em va caure a les mans l’estimat llibre Lo que hacen las madres: sobre todo cuando parece que no hacen nada (Naomi Stadlen, 2005). Mentre el llegia em sentia reconeguda en cada frase: aquella aparent no – acció contenia tantes coses que donava per escriure un llibre gruixut.
Ara em trobo intentant explicar què fem les psicòlogues-psicomotricistes sobretot quan sembla que no fem res.
Dijous passat jo era allà a la sala, buscant un espai per mi, que no interferís però que pogués veure-la tota l’estona. La nena a qui acompanyava sap que hi ha permís per expressar el què sigui des d’on vulgui. Pren la sala: munta-desmunta fins deixar-ho a mida i al seu gust i llavors es balanceja al trapezi i roda i salta i fa la tombarella, va a l’hamaca, busca l’equilibri després amb la corda i salta pels coixins fins a tornar al trapezi.
Jo sóc allà amb ella, aparentment sense fer res.
La miro. I a través del CONTACTE VISUAL li reconec el què fa, el qui ÉS, l’expressió genuïna i li dono permís per fer-ho i per ser i li valido que ho senti i ho expressi així, en aquesta forma tant seva.
L’ESCOLTO amb les orelles. No diu res. Però també l’escolto amb el cos (una escolta que té a veure amb la PRESÈNCIA – que és l’altra cosa que faig quan sembla que no faci res). Des d’aquesta escolta/presència el cos de l’altre se’ns revela i podem sentir, percebre el dolor, físic i emocional.
Sóc allà mirant-la i escoltant-la amb presència i DONO SENTIT al què fa. No necessito dir-li. No necessita saber-ho. Però jo sé que els equilibris- desequilibris i reequilibris que fa nodreixen el cos i el sistema nerviós de combustible per a construir estructures de personalitat capaces de lidiar amb les dificultats de la vida.
Ara aquí ara allà, a vegades asseguda a vegades dreta, OFEREIXO SEGURETAT, LÍMITS I CONTENCIÓ, garantint que no es farà mal, que seré allà si passa alguna cosa i que si l’emoció la desborda podrem refer el contenidor plegades.
M’encarrego de mantenir el marc del DISPOSITIU ESPAI – TEMPORAL de la sessió: distribuir i recollir l’espai i els materials i m’ocupo de què allò tingui un inici i un final (que contenen l’expressió fluïda que sinó deixaria de ser-ho; l’aigua per agafar forma necessita un recipient) i de garantir-li un temps per a l’expressió plàstica i la integració de l’experiència.
Amb aquests ingredients facilito que pugui prendre consciència de què necessita, què expressa, i si hi ha hagut algun canvi entre com ha arribat i com se’n va i miro de què pugui treure’n algun RECURS concret que li permeti portar l’experiència de la sessió a quelcom pràctic fora de la sala.
El relat és d’una sessió amb una nena de 10 anys però els ingredients són els mateixos per les sessions amb nens més petits, només que aquestes prenen altres formes i requereixen sovint una intervenció menys distant, més implicada a nivell corporal i d’acció.
No sempre surt així: tinc mals dies. HI ha sessions que no flueixen. Aleshores l’AUTOCURA i els SUPORTS són els ingredients necessaris per retrobar el propi c(S)EntRe – SER- .
